Les Sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre la restauració dels Jocs Florals i la Primera República (1859-1874) [Fitxer informàtic]
/ Anna Costal i Fornells ; directors: Jaume Ayats i Abeyà i Francesc Cortès i Mir
Costal i Fornells, Anna[Bellaterra] : Universitat Autònoma de Barcelona, 2014
Dirigida per: Ayats i Abellà, Jaume; Cortès i Mir, Francesc. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Art i de Musicologia, 2014
1 recurs electrònic (523 p.)
ISBN 9788449045301
Al segle XIX neix un nou concepte de música popular, estretament relacionat amb el final de l'Antic Règim i amb l'obertura d'Europa i dels territoris colonials a diverses possibilitats econòmiques, polítiques, socials i culturals. Aquesta tesi estudia la importància que va tenir la música popular a Catalunya en l'època de construcció de les bases del nacionalisme ideològic, especialment entre la restauració dels Jocs Florals i el final de la Primera República a través d'un estudi de cas: les sardanes de Pep Ventura (1817-1875). La irrupció de la societat de l'espectacle va ser una veritable revolució, especialment a les grans metròpolis com París, Londres, Viena o Nova York. Però també es va produir en viles i ciutats més petites que, com Figueres, van tenir capacitat per urbanitzar espais a l'aire lliure, impulsar el mecenatge de les arts i de les ciències, construir un teatre públic i organitzar un teixit associatiu sòlid. Una conseqüència immediata d'aquest procés va ser l'increment de la demanda musical en l'àmbit públic i privat, que va consolidar l'ofici d'una generació d'intèrprets i de compositors nascuts en les primeres dècades del Vuit-cents. Pep Ventura -igual com Philippe Musard o Johann Strauss- va haver d'enfrontar-se a un món musical nou que, d'una banda, li permetia viure amb els avantatges de llibertat i d'autonomia de l'artista romàntic però que, de l'altra, l'obligava a dependre de l'aplaudiment d'un públic que cada vegada n'esperava més de l'intèrpret i de la seva capacitat de sorprendre. Les sardanes llargues de mitjan segle XIX contenen les característiques d'aquesta nova relació, trencant amb l'estructura musical i coreogràfica més previsible i monòtona de les sardanes d'Antic Règim: el músic-compositor guanya un espai per al lluïment, amb la inclusió d'una melodia significativa que els balladors poden identificar -cançons populars, temes d'òpera o sarsuela, himnes- alhora que, just després, el líder de la plaça pren la responsabilitat de finalitzar correctament el ball amb l'aplicació del nou sistema de comptar i repartir. A la dècada de 1860, a més de gaudir d'una gran rellevància social, les sardanes van incorporar elements de reivindicació ideològica, gràcies a la força visual, corporal i sonora que exercien en espais públics a l'aire lliure. A l'Empordà, durant el Sexenni Revolucionari, van esdevenir un manifest actiu de les tesis del republicanisme federal, incorporant cançons revolucionàries i provocant més d'un aldarull al crit de "Visca la República!". A Barcelona, Josep Anselm Clavé va ser el primer en interessar-se pel cant coral, els castells i les sardanes, tres expressions populars imaginades com un conjunt simbòlic de l'ideari republicà federal. Tanmateix, el catalanisme conservador, especialment a l'inici de la dècada de 1870, també va observar el potencial de les sardanes com a símbol, atribuint al ball i als instruments de plaça unes connotacions d'antiguitat que xocaven frontalment amb les sardanes bèl·liques de la Tercera Carlinada; o, encara més, amb les sardanes a ritme d'havanera del mateix Ventura, que podien vincular-se fàcilment amb l'inici, a Cuba, de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) -l'avantsala de la independència definitiva de la província d'ultramar. A final de segle XIX, per tant, el catalanisme conservador va haver d'absorbir i neutralitzar els emblemes dels republicans i transformar-los en símbols nacionals. No fer-ho hagués estat un error estratègic, el perill que en algun moment del Nou-cents el ball de les sardanes revifés l'esperit revolucionari. Per aquest motiu, el procés de construcció del mite de Pep Ventura va haver d'incloure, necessàriament, una depuració de títols, com La Sonanbula, Quiéreme niña hermosa o El diablo en el poder.
